Així vam començar 8 de setembre de 1981

NAIX UN NOU SECTOR

La notícia concisa que podria encapçalar la secció festera de qualsevol publicació local, és, en esta ocasió, una miqueta més que una pura notícia per a vostés, veïns precisament d'este nou Sector que naix enguany i s'integra de ple en unes festes que Castelló celebra des de més de sis segles.
No pretendrem en este número inicial de l'informatiu, que, de forma periòdica, anirà portant fins a les cases de tots i cada un dels veïns d'este nou Sector, les inquietuds de la Comissió de la Gaiata, ensenyar-los a vostés què són les nostres festes i on i per què van nàixer; en primer lloc, perquè la cosa no és senzilla, ni de bon tros, i, en últim i més important terme, perquè molts de vostés les coneixen prou bé com a perquè ara tinguem la pretensió d'iniciar-los en un costum que probablement és seua des del mateix moment en què van veure la primera llum, lluminosa i mediterrània, del nostre Castelló.
Però si és notícia el naixement, enguany, d'una nova Comissió, d'un nou Sector, en definitiva, que es vaja a integrar als que ja han nascut a impulsos de la nova orientació que es vol donar a les nostres més tradicionals festes: les de la Magdalena.
És notícia perquè, des que les Festes de la Magdalena, de la mà d'aquells hòmens que van saber tindre visió de futur, allà per l'any 1944 i que van encapçalar un alcalde inoblidable, D. Benjamin Fabregat, i un castelloner dels peus al cap, creador d'eixe inigualable "Pregó de Festes" i impulsor sempre de les nostres coses més pròpies, D, Manuel Segarra Ribes; L'estructura de la festa no havia tingut cap variació i a ningú se li escapa que el CasteIló de la postguerra no s'assemblava en quasi res al desbordant Castelló dels nostres dies, que ha multiplicat, una vegada i una altra, la seua població, fins a convertir-se en esta Ciutat de prop de cent quaranta mil ànimes, amb els seus problemes i les seues il·lusions.
La veritat és que unes festes de pura extracció popular, com són les nostres, per mor del creixement desmesurat i espacial de la Ciutat s'havien fet, cada vegada més, per a uns pocs, aquells que vivien en un dels llocs privilegiats, prop del centre dels antics sectors, creats abans de la gran expansió dels anys seixanta. I enguany s'ha intentat començar a pal·liar el problema; creant altres, és veritat, però donant oportunitat al poble de Castelló de participar, d'una vegada, decisivament tal vegada, en la gènesi de les nostres festes, perquè es faça realitat l'interés que les festes isquen del poble per a tornar a ell.
Així naix la Comissió de la "Gaiata del Sequiol», la que, en els freds guarismes, porte el 15 (eixa "xiqueta bonica" dels aficionats als jocs d'atzar, que esperem acompanye el camí d'una Comissió que, ara, s'inicia). I, encara que naix, no es pot dir que estiga formada per persones que no "sàpien el que és una Comissió de Sector", perquè, entre els seus integrants, hi ha persones que "se les saben totes" i tenen "més de mil hores de rodatge": ja els aniran coneixent, a poc a poc.
Però, potser, la major de les novetats residisca que el fet que, per primera vegada en la història de les nostres festes, una dona, un valent i experimentat dona, a pesar de la seua joventut, es posa al capdavant d'una Comissió de Sector. Açò és un dels detalls que diferenciarà a la nostra "Gaiata» de les altres, però no desitgem, cap dels membres de la Comissió, que siga l'únic.
Pretenem iniciar el treball amb una política de portes obertes, de manera que, en qualsevol moment i en qualsevol circumstància, tots els veïns del Sector del "Sequiol" podran saber com van les nostres coses i tindran participació directa de les nostres tasques, d'una forma més que la purament econòmica (o, almenys, este seriosa el nostre desig); la Comissió la formem uns pocs, però en representació de tots i cada un dels veïns del Sector, que deuran "acostar el muscle", perquè, al final, puguem sentir-nos tots satisfets del nostre camí en pro d'unes millors festes per a Castelló. ,
Esta és, en breu síntesi, la nostra exposició de desitjos enfront de la nova "temporada gaiatera". De la conjunció dels esforços, dels uns i els altres, pot nàixer esta etapa nova per a este Sector que naix ara mateix: el Sector del "Sequiol".
La seua col·laboració i la seua comprensió seran imprescindibles per a això.
 

EL PERQUÈ D'UN NOM / EL PERQUÈ D'UN SÍMBOL

Com tot nounat, el nostre nou Sector ha hagut De buscar els seus senyes d'identitat (eixes que, hui en dia, estan tan de moda invocar moltes vegades, sense saber massa per què i quins), amb les que aparéixer davant de la resta de què configuren, en ajustada unió, eixe conjunt de «ens» dedicats, única i exclusivament, a pensar en les Festes de la Magdalena, les nostres més tradicionals festes, a pesar dels pesars, veuen conservar les més pures essències d'eixe Castelló que, a poc a poc, s'ha anat despersonalitzant a causa del seu ràpid creixement.
I, realment, poc vam haver de pensar els membres de la Comissió d'este nou Sector, el 15, en l'orde dels creats a Castelló, ja que la cosa estava ben clara.
Quin nom podria millor representar la nostra acabada de crear «gaiata» que aquell Que ho fóra de tota una època de la vida de Castelló? I així va sorgir, sense dubtar, la resposta' el nou Sector S'havia de dir ell «Sequiol». I no hi ha ni més menys que parlar.
No hi havia ni més menys que parlar, perquè si un «Alguna cosa» havia hagut de representatiu en l'interior del nou Sector, res tan entranyable com aquell desaparegut camp de futbol; Eixa denominació tan hortolana (el que, llavors era una feraç i cuidada horta, hui convertida en jungla d'asfalt en algunes parts i només de terra per desgràcia encara, en altres), tan castellonera i que, immediatament localitzarien el Sector amb només la seua denominació.
Perquè, a pesar que, fa més de vint anys, el vell camp va deixar el seu lloc de gestes esportives després d'una lamentable decisió dels directius del Club degà, del més representatiu Club de Futbol Castellonenc, i dels edils municipals, es convertia en zona dedicada a l'ensenyança, cosa que ha vingut fent fins a la data, primer com a Escola Normal de Mestres i, ara, en la seua nova denominació, coneguda per tots, no ha sigut oblidat, ni de bon tros.
I no és que estiguem contra l'ensenyança, naturalment, sinó que pensem que llocs per a alçar una nova escola, llavors, havien molts i, no obstant, es deixava a Castelló sense una instal·lació esportiva que, ara, plorem.
El «Sequiol» havia deixat la seua denominació, amb tota seguretat, a una xicoteta séquia que corria a les seues esquenes i on, en més d'una ocasió van haver d'apagar els seus acaloraments els forofos d'alguns equips regionals, quan encara La rivalitat regional era una cosa amb significat. Era «el sequiol» d'on s'extreia «l'aigua miraculosa», eixe «panacea» que feia reviure en instants, als més malparats jugadors, després d'un cas del joc no massa ortodox.
Bé, ja tenim nom; però quin serà el nostre símbol?
Ací tampoc els dubtes van ser massa grans, per que un element va ser consubstancial amb el nostre Sector, com també ho fóra amb altres llocs de Castelló, però, potser, ací amb més força perquè el seu pas (el pas d'eixa «Panderola» que figura en el nostre emblema) va ser el pas d'un amic que marcava les hores del dia, que, justament en el nostre Sector, abandonava la ciutat i es fonia amb el camp, amb eixe camp que va fer precís el seu estés allà per l'any 1889, facilitant, d'esta manera, les comunicacions entre les zones agrícoles d'Almassora, Vila-real i Burriana amb les industrials d'Onda (en ple desenvolupament ceràmic) i els ports de Castelló i Burriana, aparadors de la nostra exportació, ja important en l'època.
Els més vells encara recordaran els seus xiulits, quan abandonava l'actual carrer Herrero (llavors poc més que un conjunt de magatzems dedicats a la comercialització de les nostres taronges) i, seguint la línia que formen els actuals carrers mestres bretons i avinguts d'Almassora, s'endinsava en una feraç horta, amb olors de tarongina, a la primavera, i fruits daurats en les seues branques, amb l'arribada de la tardor-hivern. Eren altres temps, en els que els xiquets, encara, podien jugar en llibertat pels carrers, on l'únic perill era precisament eixa amiga, la «Panderola», que anunciava el seu pas amb alegria, el seu pas pesat, a vegades: però sempre simpàtic i colorista.
I va ser precisament el nostre Sector, quan una vesprada de l'any 1963 va despedir amb llàgrimes en els ulls a eixa vella màquina i aquells desmanegats vagons en el seu últim recorregut fins a la ja llavors florent i industriosa Onda. Un pas carregat d'emocions, que encara recordaran alguns i que, potser, els més jóvens, han sentit de llavis dels seus majors, quan, en les vesprades grises hivernals, després dels humits vidres d'un mirador sobre un carrer d'asfalt, han cregut reconéixer la veu d'una que va ser amiga per a tots, que ens va portar les aromes dels nostres camps fins a la mar i d'este fins a les nostres muntanyes, de qui es constituïra quasi com a símbol de tota una ciutat i que ara hem volgut reivindicar per a la nostra Comissió.
Els que no siguen castellonencs, els que no van conéixer aquella espècie de «monstre simpàtic» que era la «Panderola», potser podran conéixer, un poc més, d'eixe Castelló que és ara tan seu com el nostre, perquè és la nostra intenció anar-los aproximant a les nostres més entranyables coses, a través d'estes pàgines informatives
Potser, ara, comprenguen un poc millor el per què d'un nom i el perquè d'un símbol.
 

Extret del nostre primer llibret - Magdalena 1982

Tornar a història

Tornar a pàgina principal